viernes, 20 de marzo de 2009

"ROSEBUD"


Aquesta enigmàtica paraula significa tot allò que Charles Foster Kane no va poder viure. Una infància al costat dels seus pares, una educació com la de tants altres nens... un dels magnats de la comunicació més importants de la història dels Estats Units ho va tenir tot: poder, diners... però li va faltar el més important i el que, al fi i al cap, tots venim a busca en aquesta vida: la felicitat.

La pel·lícula "Ciudadano Kane" retrata fins a quin punt els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental a l'hora de crear identitats i, fins i tot, influir en la política: Kane està a punt de convertir-se en governador gràcies al poder mediàtic -al seu propi poder mediàtic- per ser més exactes-.

La película comença amb la mort del mateix protagonista, que pronuncia la paraula "Rosebud" abans de fer l'últim sospir. A partir d'aquí, el responsable d'un rotatiu decideix encarregar a un reporter la tasca d'averiguar què significa aquesta paraula que, d'ença de la mort de Kane, ha intrigat l'opinió pública nordamericana. A partir d'aquí la película és un repàs de la vida de Charles Foster Kane, personatge interpretat pel mateix Orson Welles, a través dels més propers a la seva vida: una de les seves ex-esposes, els qui van compartir projectes periodístics amb ell i, finalment el mateix majordom del luxós palau on va morir sol. "Xanadú" així és com s'anomenava aquest meravellós espai, que suposava la finca d'oci particular més gran del món. Aquí és on comença i acaba la película i aquest espai és del tot simbòlic: simbolitza la riquesa en el seu sentit més material però a la vegada la pobresa en l'espiritual. Kane acaba morint sol en una de les moltes cambres del palau i al·ludint a "Rosebud", que no és res més que un trineu. El seu joc d'infància quan no es volia separar de la seva mare tot i que s'anava a convertir en un dels homes més rics del món. La nostàlgia d'haver-ho tingut tot menys lo escencial.


Basada en la vida de l'empresari de la comunicació William Randolph Hearst, aquesta película d'Orson Welles marcà un abans i un després en la història del cinema. Tot i que tècnicament no va aportar res de nou, va utiltizar tots els recursos existents fins al moment de manera magistral.

lunes, 9 de marzo de 2009

Rubianes no treballarà més...

L'actor Pepe Rubianes ens va deixar el passat 1 de març del 2009. Ell mateix es definia com a "galaicocatalà". Al·legava que era galaic perquè va naixí a Galícia encara que quasi mai hi havia viscut i català perquè sempre havia viscut a Catalunya tot i que mai hi havia nascut. Rubianes va destacar pel seu sentit de l'humor i per no tenir pèls a la llengua a l'hora de parlar de tot. Amb constants renecs, Rubianes en els seus monòlegs ens retratava les perpècies del dia a dia. En aquest fragment, ens parla de "la diginificació del treball". (Que vayan a la mierda con el trabajo, la dignidad, la realización...)!

domingo, 8 de marzo de 2009

Funerals animats

Always look on the bright side of life (Mira sempre el cantó positiu de la vida). Aquesta és la cançó que el membre dels humoristes britànics Monty Python, Eric Idle, va compondre al 1979 per l'escena final de La vida de Brian. El més curiós de tot plegat és que una enquesta ha rebelat que al 50% de la població britànica li agradaria que aquesta peça sonés al seu funeral.

lunes, 16 de febrero de 2009

Periodistes de guàrdia

Les protestes d'una vuitantena d'estudiants contra el Pla Bolonya van impedir que la inauguració del nou Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra es desenvolupés amb normalitat. Es van haver de cancelar la majoria d'actes i visites previstes i, la comitiva encapçalada pel president de la Generalitat José Montilla va ser increpada tot just arribar al campus universitari. Els estudiants a més, demanaven la dimissió del rector de la UPF, Josep Joan Moreso per haver-los fet desallotjar la nit anterior, quan tenien prevista una tancada simbòlica a les instal·lacions. Aquests actes s'emmarcquen en un seguit d'activitats i accions contra el Pla Bolonya i la progressiva privatització de la universitat pública.
Com si de dues periodistes de guàrdia es tractés, una servidora i la Mariona Sanmartí van estar al peu del canó cobrint els fets per fer-ne una peça informativa (i potser una que s'adapti al format del magazine). Tot i la feina, vam disfrutar parlant amb protagonistes de la jornada i demanant opinions sobre els fets. Ara bé, a l'hora de fer l'stand up ens vam adonar que no tot eren flors i violes: quatre setmanes abans de'acabar la carrera l'audio del micròfon no ens havia entrat correctament! Esperem poder-ho solucionar en la mesura que ens sigui possible i de fet, dels errors se'n apren (he de dir que no és la primera vegada que em passa). En fi, suposo que després d'aquesta sí que n'aprendré!

miércoles, 11 de febrero de 2009

En directe des de Vitòria


Sempre he admirat les cròniques televisives dels corresponsals que des de qualsevol punt del món ens fan arribar una informació entenedora. Com a persones que viuen i coneixen la realitat de la zona que cobreixen, no tan sols informen de fets puntuals sinó que contextualitzen i ens donen les claus per entendre cada situació.
Seria massa agosarat dir que en la meva primera "conexió" vaig poder viure aquesta experiència perquè no era més que un simulacre. Però sí que vaig intentar posar-me en el paper de corresponsal/enviada especial a Euskadi i vaig fer arribar la meva crònica amb l'objectiu de donar informació. Explicar els fets però sense que es tractés d'un bombardeig de dades que només portarien mal de caps als espectadors. El meu objectiu era doncs que es quedéssin amb la idea principal, amb el titular de la informació.

lunes, 2 de febrero de 2009

Periodistes a peu de carrer


Segon informatiu i primera vegada que formava un equip d'ENG. La tasca que se'm va assignar en la preparació del segon informatiu, que vam enregistrar el passat dijous 29 de gener, va ser la de redactora. Amb la meva companya d'ENG doncs, vam agafar la moto i Barcelona es va fer petita per enregistrar alguns dels seus indrets que ens serien ben útils per la nostra peça: una informació sobre la millora de l'enllumenat públic a la ciutat comtal. Primer entrebanc: buscar declaracions de persones que ens expliquessin quelcom sobre la nova ordenança. Alguns et donen llargues, altres et diuen que impossible buscar un forat en un plaç de temps tan curt, altres truca més tard, no demà... Ah i em descuido els millors: els que juguen a passar-se la pilota mentre tu, com a intent de periodista en busca de les seves fonts, acabes marejat i maleïnt la ineficàcia d'altuns gabinets de premsa de partits polítics. En definitiva, abans de perdre la paciència i atapeïr la factura del mòbil, optes per donar veu únicament a aquells que han accedit a fer declaracions. Potser la informació resultant va sortir "mutilada", inacabada però dels errors se'n aprèn i la propera vegada explicarem el perquè de l'abscència de declaracions de certes persones.

A peu de carrer

Escollim la Sagrada Família com a escenari per fer l'stand-up de la peça i per preguntar a alguns veïns la seva opinió sobre la nova normativa. Un cop acabat el meu petit monòleg que serveix com a stand-up de conclusió, me'n adono que hi ha una desena de persones observant atentament la meva intervenció. Algunes d'elles aplaudeixen a l'acabar i em feliciten: un més que probable símptoma de poca professionalitat. I posteriorment, ens llancem a la caça de declaracions de ciutadans anònims. I no és gens fàcil trobar qui hi accedeixi a la primera. I mira que jo em pensava que a la gent li feia gràcia "sortir a la tele". En fi, tampoc vam haver d'insistir molt per aconseguir opinions de perfilis diferents i per a tots els gustos.

Petita entrevista amb l'oposició

Tot i els primers entrebancs, hem aconseguit que un regidor a l'ajuntament de Barcelona ens conceideixi una petita entrevista per mostrar-nos el punt de vista del seu grup municipal sobre l pla de millora de l'enllumenat públic de Barcelona. Cocnlusió principal de la seva entrevista? Els polítics són grans professionals de la comunicació. Increïble la facilitat de paraula i de síntesi del senyor en qüestió.

"La crisi del 5%"

El professor ho va deixar ben clar el primer dia de classe i tot sovint ens ho recorda: cada classe correspon a un 5% de l'assignatura. Aquest percentatge doncs, és el que em vaig perdre al no poder assistir a la classe del 26 de gener. Un 5 % que en números potser no sembla molt però a mi em va semblar una eternitat: bolcar, editar, tenir problemes amb l'avid... tot això que m'hauria hagut de passar i m'hauria servit per aprendre'n, no ho vaig poder experimentar. Però en fi, suposo que val més tard que mai o mai és tard o la que hi quedi més bé. Vaja que, el mateix dijous ja vaig treballar amb l'avid per posar l'off a un vídeo i encara queden algunes classes per seguir aprenent. Allà estarem... (o això espero).


martes, 27 de enero de 2009

Primera prova superada

Una servidora amb la resta de l'equip del
primer informatiu

Coordinadora-productora. Les responsabilitats que vaig haver d'assumir en el primer informatiu del Taller de Televisió van ser aquestes. Les meves tasques? Per una banda, portar al dia el tema de l'escaleta (sempre sota la supervisió de l'editora) i per altra, assumir tasques de producció (aconseguir totes les eines necessàries per dur a terme l'informatiu). Aquesta darrera tasca he de reconèixer que no em va suposar cap sobreesforç. De fet totes les meves energies les vaig concentrar el dia mateix de l'informatiu, quan vaig haver de posar al dia l'escaleta. I es clar, la nostra desconeixença (lògica)d'uns programes informàtics acabats d'estrenar, no hi van ajudar. No m'agrada posar-me medalles però no seria agosarat afirmar que encara me'n vaig sortir prou bé. Tot i que no tot el mèrit va ser meu perquè si tens uns companys que et donen un cop de ma quan vas més estressat, superes la prova segur. I no només per la feina que et treus del damunt sinó també per la tranquilitat de saber que estàs treballant en equip, i no només sobre el paper.

I parlant de que les coses surtin bé, el treball en equip de tots els companys, començant pels càmeres del plató i acabant pels mateixos presentadors, va ser esplèndid. Lògicament hi ha moltes coses per millorar, però per això serveix l'assignatura. De fet què millor que aprendre dels errors? Assumir-los com a quelcom positiu si tenim en compte que ens serviran per no repetir-los.

Aquest tan sols va ser el primer de molts informatius que espero, siguin millors que aquest (i aquest va anar molt bé, però sempre hem d'intentar millorar).